Dos partits consecutius al Camp Nou i un a
fora. A l’espera del que passi aquesta nit es mantenen les esperances però no
es progressa gaire futbolísticament.
Es fa difícil amb tanta rotació. El partit
contra l’Athletic va recordar partits de la temporada passada però s’acabà
superant gràcies a la tenacitat injectada al conjunt des de l’arribada d’el
Lutxu. Mentre el jugadors s’ajusten a les seves tàctiques apareixen alguns
elements que engresquen i uns pocs que confirmen vells mals:
La banda dreta continua enquistada. Alves
segueix sent el jugador fosc dels darrers temps i Montoya, tot i que comença a
participar més en l’atac, no s’acaba de trobar còmode.
L’esquerra dona bons símptomes. Em fa feliç la
tornada d’Adriano i l’Alba es mostra cada vegada més participatiu en atac
alhora que escassegen les entrades dels rivals pel seu cantó, amagant les
limitacions de Mathieu.
Més ball de centrals, i Bartra segueix sent (incomprensiblement)
la última opció quan qualsevol amb gust el trauria a ballar a la pista. El
francès continua regalant ocasions (dues de greus contra el Llevant) que els
rivals per sort han desaprofitat fins ara. La seva parella amb el Jefessito va grinyolar. En canvi, la dupla
Piqué-Bartra, dretans ambdós, va mostrar certa complicitat a la champions. L’abraçada de tots dos
després del gol de Piquenbauer en
podria ser una mostra per l’optimisme.
El mig del camp poc a poc va trobant el ritme.
El Xavi de les segones parts demostra que continua sent molt valuós. Estem
veient un Rakitić massa
defensiu pel meu gust, va estar gris contra l’Athletic i es va fer perdonar una
greu errada salvant un gol i amb la fava des de fora de l’àrea que va obrir la
llauna llevantina. El paper de Rafinha continua sent un dubte. Iniesta acabarà
sent l’amo de la zona.
Munir te moltes virtuts, mobilitat constant,
desmarcada, un contra un, la capacitat de crear, i sobretot, la sensació que
quan rep la pilota poden passar moltes coses.
A l’altra extrem trobem Pedro en una llarga i agònica trajectòria
descendent. Quan d’un davanter l’únic positiu que es pot dir és que defensa i
corre no l’estem pas afalagant. És un dels homes amb menys talent d’aquest
equip i hauria d’haver estat traspassat a l’estiu quan encara es podien treure
diners d’ell.
L’altra jugador que no progressa és Sergi
Roberto. El seu joc pla i inofensiu, allunyat sempre de les zones on es genera
perill el fa també totalment prescindible. Hauria d’anar cedit o traspassat al
mercat d’hivern.
A davant m’encanta la versió Magic Johnson de
Messi. Quan no marca en A, marca en negre. I al seu costat, Neymar es troba
cada dia més a prop de les expectatives generades des de la seva arribada.
Un Llevant de pa sucat amb oli amb un porter
amic ens va crear masses problemes i no el vam desactivar fins que es va quedar
amb deu homes.
El partit contra l’Apoel em va semblar una
frivolitat. Valoro positivament les rotacions però aquestes mai no haurien de
posar en perill un partit de champions,
i es va fregar la tragèdia. De nou el Barça espès que volem oblidar. D’entre la
mediocritat europea cal rescatar Samper, aquest noi la toca amb criteri, manté
la calma i no perd pilotes. Si disposa de més oportunitats i afegeix les
pujades a l’atac que sembla gaudeixen el miniculers estarem davant d’un dels
pilars de l’equip del futur.
Sobre l’entrenador, de moment destacaria la
seva capacitat de motivar i canviar la dinàmica dels partits. Després de
l’ensurt europeu sembla però que encara ha de trobar l’equilibri entre premiar
l’esforç i premiar el talent en les alineacions per tal de no comprometre el
nivell competitiu de l’equip.
Un excés de rotacions allargarà més del compte
la consolidació de l’estil que es persegueix. Fet que ens allunyaria de
disputar els títols fins el final d’aquesta mateixa temporada.
Propera estació: Màlaga.
