Aquesta és la imatge que resum millor el partit d'ahir:
GULA TEBU ALAMI per la penya! Vamgos!
dimecres, 29 d’abril del 2015
dimarts, 28 d’abril del 2015
1600 entradíssimes!
Arribem a una xifra emblemàtica, una xifra estratosfèrica, una xifra rodona:
1600 entrades al blog de Barcissim.com
I per celebrar-ho, és costum penjar un trofeu per goig i gaudi de tots els barcissimistes. Aquesta vegada però s'ha fet l'entrada després de rebre moltes pressions del Saülíssim, és per aquest motiu que el trofeu no pot ser altre que aquest:
diumenge, 26 d’abril del 2015
El mes d'abril
M'agrada aquest mes abril.
En anys com aquest, per a mi és el millor moment de la temporada, perquè encara no s'ha guanyat res, però tot és encara possible.
Quan es guanya un trofeu, hi ha un pic d'alegria enorme, i tota la tensió acumulada durant tants mesos es converteix en cridòria, abraçades, petons. La gent va a Canaletes o a Trafalgar, i els culers gaudim de la festassa. És un moment molt dolç. Però és un moment curt, molt curt. Al dia següent l'únic que ens queda és la foto de l'equip a la basílica de la Mercè o al monestir de Montserrat, però ja no és el mateix, perquè ja no hi ha futbol. Un cop s'han guanyat, els títols només serveixen per a les estadístiques.
Per aquesta raó el millor moment per a un seguidor no és després de la victòria final sino abans, durant la temporada, quan encara queda futbol per ser jugat i tot és possible. La victòria final és l'orgasme, però la temporada és tot el polvo.
Ara és el moment. Ara que ens apropem a final de curs, quan encara està viva l'esperança de l'orgasme triple, és quan hem de gaudir mes el moment. El final anirà com anirà, però sigui com sigui serà fugaç. Mentrestant el present, aquest mes d'abril que ara acava, estant sent 30 dies de plaer futbolístic continuat: ens hem desfet del City i el PSG a la Champions, hem guanyat un clàssic i ens hem posat líders a la lliga, i a mes ens hem follat als pericos sense despentinar-nos.
Ja poden llençar calaveres, que ara per ara em reboten. Aquest mes d'abril ja no ens el treu
ningú. I fins i tot la Closca juga bé.
En anys com aquest, per a mi és el millor moment de la temporada, perquè encara no s'ha guanyat res, però tot és encara possible.
Quan es guanya un trofeu, hi ha un pic d'alegria enorme, i tota la tensió acumulada durant tants mesos es converteix en cridòria, abraçades, petons. La gent va a Canaletes o a Trafalgar, i els culers gaudim de la festassa. És un moment molt dolç. Però és un moment curt, molt curt. Al dia següent l'únic que ens queda és la foto de l'equip a la basílica de la Mercè o al monestir de Montserrat, però ja no és el mateix, perquè ja no hi ha futbol. Un cop s'han guanyat, els títols només serveixen per a les estadístiques.
Per aquesta raó el millor moment per a un seguidor no és després de la victòria final sino abans, durant la temporada, quan encara queda futbol per ser jugat i tot és possible. La victòria final és l'orgasme, però la temporada és tot el polvo.
Ara és el moment. Ara que ens apropem a final de curs, quan encara està viva l'esperança de l'orgasme triple, és quan hem de gaudir mes el moment. El final anirà com anirà, però sigui com sigui serà fugaç. Mentrestant el present, aquest mes d'abril que ara acava, estant sent 30 dies de plaer futbolístic continuat: ens hem desfet del City i el PSG a la Champions, hem guanyat un clàssic i ens hem posat líders a la lliga, i a mes ens hem follat als pericos sense despentinar-nos.
Ja poden llençar calaveres, que ara per ara em reboten. Aquest mes d'abril ja no ens el treu
ningú. I fins i tot la Closca juga bé.
divendres, 24 d’abril del 2015
DECLARO TREVA CALAVÈRICA UNILATERAL INCONDICIONAL
És hora de poder fer un anàlisi rigoròs sobre el nivell futbolístic del Barça sense que aparegui el fantasma del Pepíssim pel tunel de vestuaris. És la cançó de l'enfadós. Està del tot assumit que la glòria futbolística de l'era Guardiola serà un privilegi gaudit per nosaltres, els elegits per l'Olimp per a ser els únics testimonis d'un irrepetible i deliciós rara avis. La veritable vuitena meravella del món.
No, no és ni pot ser aquesta l'escala de valors per ponderar el joc del Barça. És evident. Però siguem honestos, el sistema i el futbol que planteja el Lutxu són almenys comparables al de l'era Cruyff o Rickjard? O com sostinc, només podria rivalitzar amb entrenadors com Robson, Van Gaal o el mateix Tata Martino? Podran caure tants títols com amb l'anglès o amb l'actual entrenador del ManU però el que hem vist fins ara, tant des del punt de vista estadístic com de qualitat futbolística serà oblidable i oblidat en el sac de la mediocritat si el míster no hi posa remei.
Els partits són un descontrol i generalment amb més minuts d'insubstància que de bón joc per molta intensitat que s'hi apliqui. Un desgavell tàctic. No parlo només des del punt de vista estètic, sinó de l'estricta dinàmica dels enfrontaments que vegada rera vegada esdevenen escenaris on pot passar absolutament de tot i al marge de la voluntat i esforç dels nostres jugadors. Per molt que disposar dels futbolistes més desequilbrants del planeta decanti els partits favorablement al Barça més cops que no, la sensació real d'estar en mans de la sort no són ganes de fer bullir l'olla. De fet ens sobra amb els dits d'una mà per comptar les grans nits del que portem de temporada. Dit d'una altra manera, els partits enguany són normalment allò que es coneix com jocs de pati d'escola on el futbol consistent desapareix mentre els nens més 'virgeros' de la classe fan les seves trapelleries passant de la resta.
És la primera temporada del Lutxu i per tant, és clar que tot el construït fns ara té el seu mèrit. La meva crítica per tant, no va tant per la sistemàtica manca de control al mig del camp, sinó de l'aparent manca absoluta de voluntat del Lutxu per posar remei al punt feble més cridanerament evident del seu esquema. Allà on Vila-Real, Real, València, Màlaga, Madrid, Celta, Sevilla.. han sucat per allunyar-nos de la victòria o per fer-nos tornar a casa amb la sensació que se'ns ha aparegut la Verge de Montserrat.
Veient l'extrema generositat amb la qual bona part de la culerada accepta el joc del Barça és fa encara més dolorós mirar enrere per trobar com d'injustament es va criticar el Tata. Com podria haver acabat la temporada passada si l'argentí hagués gaudit només de la meitat de l'afecte que rep ara el Lutxu? I ho dic a tall de comparació només, no pas perquè pensi que el joc amb l'argentí fos cap meravella.
Ni tan sols en els partits on el Barça ha desplegat els seu futbol més virtuós ha estat capaç de portar-ho més enllà de mitja hora de joc. Fins i tot en aquests partits el resultat podria haver estat un altre ben diferent d'haver tingut una miqueta menys de sort. Per molt que les simpaties cap a l'entrenador ho vulguin maquillar ens avorrim molt més del que manifestem. La desconnexió de la potser millor davantera de la història amb la resta de l'equip és aclaparadora. Iniesta, Xavi, Rakitic i Rafinha tractant de tapar les vies d'aigua del sistema semblen molt menys bons del que en realitat són... I malgrat tot podem encara fer un triplet!
L'optimisme no fa guanyar partits, però agafar el rave per les fulles s'ha convertit en l'activitat més comuna de molts benintencionats culers. A tall d'exemple: Alves fa un partidàs l'altre dia i de cop oblidem els tres anys que fa que no hem vist res d'això. Mathieu resol tot solet dos partits i se suposa que hem d'oblidar totes les seves errades tractant de superar la pressió dels rivals i encara més, les clamoroses llacunes en la planificació del Zubi. Deixe'm-ho aquí.
És la insuportable sensació que no són els jugadors del Barça els qui marquen el destí dels partits la que fa exigible una millora. La roda de la fortuna pot marcar períodes limitats de temps, mai una època de la qual podem estar cofois algun dia. El resultadisme no només és incompatible amb la filosofia futbolística del Barça, és sobretot letal perquè és insostenible en el temps. Vet aquí que l'aspiració d'aquest com de tots els Barças no pot ser cap altra que la de jugar bé. Allò que finalment provoca el degoteig constant de títols. Mai a la inversa.
Per tot plegat declaro una treva calavèrica unilateral incondicional. És el primer any del Lutxu, resten només 10 partits per a la fi de la temporada. Les crítiques en aquests moments només servirien per empitjorar-ho tot amb tota probabilitat. Donen per tant des d'ara i fins al 6 de Juny el nostre suport incondicional al míster i aquests homes. L'endemà ens retrobem per tal de fer aquest club encara més mític. Som-hi Barça!!
Els partits són un descontrol i generalment amb més minuts d'insubstància que de bón joc per molta intensitat que s'hi apliqui. Un desgavell tàctic. No parlo només des del punt de vista estètic, sinó de l'estricta dinàmica dels enfrontaments que vegada rera vegada esdevenen escenaris on pot passar absolutament de tot i al marge de la voluntat i esforç dels nostres jugadors. Per molt que disposar dels futbolistes més desequilbrants del planeta decanti els partits favorablement al Barça més cops que no, la sensació real d'estar en mans de la sort no són ganes de fer bullir l'olla. De fet ens sobra amb els dits d'una mà per comptar les grans nits del que portem de temporada. Dit d'una altra manera, els partits enguany són normalment allò que es coneix com jocs de pati d'escola on el futbol consistent desapareix mentre els nens més 'virgeros' de la classe fan les seves trapelleries passant de la resta.
És la primera temporada del Lutxu i per tant, és clar que tot el construït fns ara té el seu mèrit. La meva crítica per tant, no va tant per la sistemàtica manca de control al mig del camp, sinó de l'aparent manca absoluta de voluntat del Lutxu per posar remei al punt feble més cridanerament evident del seu esquema. Allà on Vila-Real, Real, València, Màlaga, Madrid, Celta, Sevilla.. han sucat per allunyar-nos de la victòria o per fer-nos tornar a casa amb la sensació que se'ns ha aparegut la Verge de Montserrat.
Veient l'extrema generositat amb la qual bona part de la culerada accepta el joc del Barça és fa encara més dolorós mirar enrere per trobar com d'injustament es va criticar el Tata. Com podria haver acabat la temporada passada si l'argentí hagués gaudit només de la meitat de l'afecte que rep ara el Lutxu? I ho dic a tall de comparació només, no pas perquè pensi que el joc amb l'argentí fos cap meravella.
Ni tan sols en els partits on el Barça ha desplegat els seu futbol més virtuós ha estat capaç de portar-ho més enllà de mitja hora de joc. Fins i tot en aquests partits el resultat podria haver estat un altre ben diferent d'haver tingut una miqueta menys de sort. Per molt que les simpaties cap a l'entrenador ho vulguin maquillar ens avorrim molt més del que manifestem. La desconnexió de la potser millor davantera de la història amb la resta de l'equip és aclaparadora. Iniesta, Xavi, Rakitic i Rafinha tractant de tapar les vies d'aigua del sistema semblen molt menys bons del que en realitat són... I malgrat tot podem encara fer un triplet!
L'optimisme no fa guanyar partits, però agafar el rave per les fulles s'ha convertit en l'activitat més comuna de molts benintencionats culers. A tall d'exemple: Alves fa un partidàs l'altre dia i de cop oblidem els tres anys que fa que no hem vist res d'això. Mathieu resol tot solet dos partits i se suposa que hem d'oblidar totes les seves errades tractant de superar la pressió dels rivals i encara més, les clamoroses llacunes en la planificació del Zubi. Deixe'm-ho aquí.
És la insuportable sensació que no són els jugadors del Barça els qui marquen el destí dels partits la que fa exigible una millora. La roda de la fortuna pot marcar períodes limitats de temps, mai una època de la qual podem estar cofois algun dia. El resultadisme no només és incompatible amb la filosofia futbolística del Barça, és sobretot letal perquè és insostenible en el temps. Vet aquí que l'aspiració d'aquest com de tots els Barças no pot ser cap altra que la de jugar bé. Allò que finalment provoca el degoteig constant de títols. Mai a la inversa.
Per tot plegat declaro una treva calavèrica unilateral incondicional. És el primer any del Lutxu, resten només 10 partits per a la fi de la temporada. Les crítiques en aquests moments només servirien per empitjorar-ho tot amb tota probabilitat. Donen per tant des d'ara i fins al 6 de Juny el nostre suport incondicional al míster i aquests homes. L'endemà ens retrobem per tal de fer aquest club encara més mític. Som-hi Barça!!
Força Bohdai!!
Des de barcissim.com donem tot el suport i enviem moltes forces al nostre Budellot,
que demà participarà al Campionat d'Europa de Duatló a Alcobendas (Madrid)
com a representant de Rumania!
Corre, Budellíssim, corre!
dijous, 23 d’abril del 2015
La finíssima línia entre l'auto-exigència i l'arrogància
Bueno nois!
Com qui no vol la cosa ja han passat quatre vaques de les bones (Sevilla, PSGx2 i València) i seguim líders a la lliga i classificats per un espectacle de semi-finals de Champions amb Juve, Madrid i Bayern. Vamgos temazo encigalador!!!!
Si nois, el món és blaugrana. Les cases d'apostes ens donen favorits en totes les competicions i Dani Alves centra bé amb l'esquerra. Tot bé, no? Tots contents, no? Doncs NO! Això és el Barça, collons! Som al·lèrgics a la felicitat!
Resulta que guanyem el clàssic però, clar... com que el Madrid ens fa ocasions no s'hi val a estar contents amb la victòria no fos cas que ens prenguessin per resultadistes! Empatem a Sevilla (on ningú ha guanyat des de la temporada passada quan NOSALTRES ho vam aconseguir) i, tot i fer una primera part collonuda, resulta que l'empat és intolerable. Si ens petem al València a les quatre de la tarda d'un Dissabte després de deixar-nos la pell al Parc dels Prínceps menys de 72h abans ens queixem que "aquell joc virtuós" (que havíem vist dimecres a París!!!) ja no el veurem mai més. Passem l'eliminatòria contra el PSG sense despentinar-nos i ho donem per normal.
Doncs no senyors, jo em revelo. No em pujaré al carro de David Bernabeu, Ernest Folch o Jordi Costa (entre MOLTS altres!).
És ridícul comparar al Barça de Lucho amb el de Guardiola (perquè veieu que tampoc em caso amb Marca i molt menys amb Santi Nolla i el seu sèquit anti-Pepissimista de Mundo Deportivo) però recordem que aquesta és la primera temporada de Luis Enrique i té un mèrit enorme haver encaixat l'equip i convertir-lo en la màquina competitiva que és avui el Barça.
Auto-exigència? Tota. Podem jugar millor? Sempre. Però vigilem tots plegats que la línia entre l'exigència i l'arrogància és molt i molt fina.
Com qui no vol la cosa ja han passat quatre vaques de les bones (Sevilla, PSGx2 i València) i seguim líders a la lliga i classificats per un espectacle de semi-finals de Champions amb Juve, Madrid i Bayern. Vamgos temazo encigalador!!!!
Si nois, el món és blaugrana. Les cases d'apostes ens donen favorits en totes les competicions i Dani Alves centra bé amb l'esquerra. Tot bé, no? Tots contents, no? Doncs NO! Això és el Barça, collons! Som al·lèrgics a la felicitat!
Resulta que guanyem el clàssic però, clar... com que el Madrid ens fa ocasions no s'hi val a estar contents amb la victòria no fos cas que ens prenguessin per resultadistes! Empatem a Sevilla (on ningú ha guanyat des de la temporada passada quan NOSALTRES ho vam aconseguir) i, tot i fer una primera part collonuda, resulta que l'empat és intolerable. Si ens petem al València a les quatre de la tarda d'un Dissabte després de deixar-nos la pell al Parc dels Prínceps menys de 72h abans ens queixem que "aquell joc virtuós" (que havíem vist dimecres a París!!!) ja no el veurem mai més. Passem l'eliminatòria contra el PSG sense despentinar-nos i ho donem per normal.
Doncs no senyors, jo em revelo. No em pujaré al carro de David Bernabeu, Ernest Folch o Jordi Costa (entre MOLTS altres!).
És ridícul comparar al Barça de Lucho amb el de Guardiola (perquè veieu que tampoc em caso amb Marca i molt menys amb Santi Nolla i el seu sèquit anti-Pepissimista de Mundo Deportivo) però recordem que aquesta és la primera temporada de Luis Enrique i té un mèrit enorme haver encaixat l'equip i convertir-lo en la màquina competitiva que és avui el Barça.
Auto-exigència? Tota. Podem jugar millor? Sempre. Però vigilem tots plegats que la línia entre l'exigència i l'arrogància és molt i molt fina.
dimecres, 22 d’abril del 2015
dimarts, 21 d’abril del 2015
Camí de Berlin!
Senyors i senyores, avui toca fer el pas important; desprès del 1-3 de l'anada al "Parc des Princes" toca tancar l'eliminatoria a casa, i enviar el PSG fora d'Europa.
Quan la temporada comença i es fa un anàlisi del potencial de tots els equips, ja fa anys, que degut al nivell de l'equip i a l'entitat del club, al Barça se li pressuposa obligatori ser a semifinals de la Champions, a la final de la Copa i lluitant per la lliga fins al final. Bé, doncs aquí estem! I amb potencial per repetir èxits passats!
Així que avui és partit importantíssim; partit que certifica que l'equip ha estat a l'alçada de les circumstàncies una temporada més. Per tant, agafem les samarretes, sortim de la feina, anem al bar, demanem una cervesa i animem l'equip fins al final, que...
Quan la temporada comença i es fa un anàlisi del potencial de tots els equips, ja fa anys, que degut al nivell de l'equip i a l'entitat del club, al Barça se li pressuposa obligatori ser a semifinals de la Champions, a la final de la Copa i lluitant per la lliga fins al final. Bé, doncs aquí estem! I amb potencial per repetir èxits passats!
Així que avui és partit importantíssim; partit que certifica que l'equip ha estat a l'alçada de les circumstàncies una temporada més. Per tant, agafem les samarretes, sortim de la feina, anem al bar, demanem una cervesa i animem l'equip fins al final, que...
...si tots animem guanyarem!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)