Menu

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anticalaverisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anticalaverisme. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 de maig del 2015

Explosió inminent

Penya ja està aqui! El monstru final! L'hora de la veritat! El tot pel tot! La txitxa o la llimonada!!! Les fregones o les calaveres! Ha arribat el mes de Maig i amb ell l'hora on tota la feina feta durant mesos ha de donar el seu fruit. Un fruit que no són pas pomes. Un fruit que, per inverosímil que sembli, pot ser UN TRIPLETÍSSIM!

Sí amics calavèrics, estem en disposició de gunayar el tripletíssim. Pareu les màquines, feu saltar els ploms i detinguem el temps un minut. Tripletíssim. Pam. Aquí, a tocar. Pam. Aspactacla.

Dit això m'agradaria fer dos exercicis diferents, analitzar dos escenaris hipòtètics amb un final amb moltes coses en comú. Què vull dir amb això? No sé! Ah, si. Que tots acaben igual. Amb dinamita a punta pala i explosions. Boh!

L'explosió de les calaveres


Aquest és l'escenari on tot surt malament al final. Punxem a can Atlético de Madrid i el Madrid no afluixa... i el Bayern, tot i ser una eliminatòria igualada, ens fot la final de Berlin. El que passi a la copa en aquest cas serà indiferent ja que les calaveres hauran començat a córrer farà estona. Tots aquells calaveristes que s'han dedicat a tirar merda i criticar tota la temporada sense parar (encara que molts ara s'olorin el triplet i guardin els tancs) tots aquests que són una inmensa majoria desplegaran els exèrcits i pam: Lutxíssim explota, cas Lionel tornarà a explotar, eleccions totalment dinamitades pels últims aconteixements, crisi, un altre cop projecte nou, mal rollo, calaveres i més calaveres. És així penya. Aquest escenari, a dia d'avui, a 7 partits del triplet és possible. Som així de lamentables. Però anem a analitzar l'altre escenari. El que mola.

L'explosió de les fregones


Oju aquest escenari. El Madrid punxa amb el València al Bernabéu i nosaltres guanyem a la Real. Anem al Caldreón i guanyem allà on ells ens van fotre la Lliga l'any passat. Pam. Campions de Lliga amb venjança. 09-05-15. Champions: Pepíssim es posa xungu però fotem un partidàs a l'Allianz Arena i passem patint a la final de Berlín on ens enfrontarem, sí amics, amb el Reial Madrid en una final insòlita amb blood pressure monitors a pinyoníssim. Abans però juguem la final de copa al Camp Nou contra els Lleons i ens enxufem un aperitiu en plan de festival a casa. 3-0. Fàcil 30-05-15. Final de la Champions. Berlin: Un bany. Una pallissa. Nose, rollo 5-0. I pam Campions d'Europa un altre cop. Destrossant el nostre rival més odiat. 06-06-15. Brutalíssim i inoblidable. Que? Eh? Què. Simbòlicament brutal: destrossant Guardola, aquell que ens pensavem que era insuperable i destrossant el Madrid a la final, ensenyant qui mana aquí. I explosió. Explosió de culerisme i enderrocament del Bernabéu i les eleccions a sobre per entretenir-nos tot l'estiu. Boh



M'agrada fer aquest exercici per que veieu com de bipolar pot ser el culerisme en el desenllaç de tan sols 7 partits. Jo us encoratjo a dir gràcies ara ja. Per haver-nos portat aquí i per optar a tot. Jo penso que guanyarem els 3 títols i que jugarem la final contra la Juve. Però passi el que passi, gràcies Luxtíssim, Déu, Gussacu, Corpetitíssim, Pedritíssim, Gripaus, Planxes, Andresito, El de Terrassa, Voltor, Closca, Corretjíssim, La Toia, Conillíssim, Piquetes, Titubes, Jefessíssim, Batratraca, Hesp, Enke... Gràcies penya per una temporada que, a dia d'avui, per mi, ja ha estat un aspactacla!

(M'abstenc de Pomes, Esmalts, Banquetes i Miopies)

Vamgos!!

diumenge, 26 d’abril del 2015

El mes d'abril

M'agrada aquest mes abril.

En anys com aquest, per a mi és el millor moment de la temporada, perquè encara no s'ha guanyat res, però tot és encara possible.

Quan es guanya un trofeu, hi ha un pic d'alegria enorme, i tota la tensió acumulada durant tants mesos es converteix en cridòria, abraçades, petons. La gent va a Canaletes o a Trafalgar, i els culers gaudim de la festassa. És un moment molt dolç. Però és un moment curt, molt curt. Al dia següent l'únic que ens queda és la foto de l'equip a la basílica de la Mercè o al monestir de Montserrat, però ja no és el mateix, perquè ja no hi ha futbol. Un cop s'han guanyat, els títols només serveixen per a les estadístiques.

Per aquesta raó el millor moment per a un seguidor no és després de la victòria final sino abans, durant la temporada, quan encara queda futbol per ser jugat i tot és possible. La victòria final és l'orgasme, però la temporada és tot el polvo.

Ara és el moment. Ara que ens apropem a final de curs, quan encara està viva l'esperança de l'orgasme triple, és quan hem de gaudir mes el moment. El final anirà com anirà, però sigui com sigui serà fugaç. Mentrestant el present, aquest mes d'abril que ara acava, estant sent 30 dies de plaer futbolístic continuat: ens hem desfet del City i el PSG a la Champions, hem guanyat un clàssic i ens hem posat líders a la lliga, i a mes ens hem follat als pericos sense despentinar-nos.

Ja poden llençar calaveres, que ara per ara em reboten. Aquest mes d'abril ja no ens el treu
ningú. I fins i tot la Closca juga bé.


divendres, 24 d’abril del 2015

DECLARO TREVA CALAVÈRICA UNILATERAL INCONDICIONAL

És hora de poder fer un anàlisi rigoròs sobre el nivell futbolístic del Barça sense que aparegui el fantasma del Pepíssim pel tunel de vestuaris. És la cançó de l'enfadós. Està del tot assumit que la glòria futbolística de l'era Guardiola serà un privilegi gaudit per nosaltres, els elegits per l'Olimp per a ser els únics testimonis d'un irrepetible i deliciós rara avis. La veritable vuitena meravella del món.


No, no és ni pot ser aquesta l'escala de valors per ponderar el joc del Barça. És evident. Però siguem honestos, el sistema i el futbol que planteja el Lutxu són almenys comparables al de l'era Cruyff o Rickjard? O com sostinc, només podria rivalitzar amb entrenadors com Robson, Van Gaal o el mateix Tata Martino? Podran caure tants títols com amb l'anglès o amb l'actual entrenador del ManU però el que hem vist fins ara, tant des del punt de vista estadístic com de qualitat futbolística serà oblidable i oblidat en el sac de la mediocritat si el míster no hi posa remei.

Els partits són un descontrol i generalment amb més minuts d'insubstància que de bón joc per molta intensitat que s'hi apliqui. Un desgavell tàctic. No parlo només des del punt de vista estètic, sinó de l'estricta dinàmica dels enfrontaments que vegada rera vegada esdevenen escenaris on pot passar absolutament de tot i al marge de la voluntat i esforç dels nostres jugadors. Per molt que disposar dels futbolistes més desequilbrants del planeta decanti els partits favorablement al Barça més cops que no, la sensació real d'estar en mans de la sort no són ganes de fer bullir l'olla. De fet ens sobra amb els dits d'una mà per comptar les grans nits del que portem de temporada. Dit d'una altra manera, els partits enguany són normalment allò que es coneix com jocs de pati d'escola on el futbol consistent desapareix mentre els nens més 'virgeros' de la classe fan les seves trapelleries passant de la resta.

És la primera temporada del Lutxu i per tant, és clar que tot el construït fns ara té el seu mèrit. La meva crítica per tant, no va tant per la sistemàtica manca de control al mig del camp, sinó de l'aparent manca absoluta de voluntat del Lutxu per posar remei al punt feble més cridanerament evident del seu esquema. Allà on Vila-Real, Real, València, Màlaga, Madrid, Celta, Sevilla.. han sucat per allunyar-nos de la victòria o per fer-nos tornar a casa amb la sensació que se'ns ha aparegut la Verge de Montserrat. 

Veient l'extrema generositat amb la qual bona part de la culerada accepta el joc del Barça és fa encara més dolorós mirar enrere per trobar com d'injustament es va criticar el Tata. Com podria haver acabat la temporada passada si l'argentí hagués gaudit només de la meitat de l'afecte que rep ara el Lutxu? I ho dic a tall de comparació només, no pas perquè pensi que el joc amb l'argentí fos cap meravella.

Ni tan sols en els partits on el Barça ha desplegat els seu futbol més virtuós ha estat capaç de portar-ho més enllà de mitja hora de joc. Fins i tot en aquests partits el resultat podria haver estat un altre ben diferent d'haver tingut una miqueta menys de sort. Per molt que les simpaties cap a l'entrenador ho vulguin maquillar ens avorrim molt més del que manifestem. La desconnexió de la potser millor davantera de la història amb la resta de l'equip és aclaparadora. Iniesta, Xavi, Rakitic i Rafinha tractant de tapar les vies d'aigua del sistema semblen molt menys bons del que en realitat són... I malgrat tot podem encara fer un triplet!

L'optimisme no fa guanyar partits, però agafar el rave per les fulles s'ha convertit en l'activitat més comuna de molts benintencionats culers. A tall d'exemple: Alves fa un partidàs l'altre dia i de cop oblidem els tres anys que fa que no hem vist res d'això. Mathieu resol tot solet dos partits i se suposa que hem d'oblidar totes les seves errades tractant de superar la pressió dels rivals i encara més, les clamoroses llacunes en la planificació del Zubi. Deixe'm-ho aquí.

És la insuportable sensació que no són els jugadors del Barça els qui marquen el destí dels partits la que fa exigible una millora. La roda de la fortuna pot marcar períodes limitats de temps, mai una època de la qual podem estar cofois algun dia. El resultadisme no només és incompatible amb la filosofia futbolística del Barça, és sobretot letal perquè és insostenible en el temps. Vet aquí que l'aspiració d'aquest com de tots els Barças no pot ser cap altra que la de jugar bé. Allò que finalment provoca el degoteig constant de títols. Mai a la inversa. 

Per tot plegat declaro una treva calavèrica unilateral incondicional. És el primer any del Lutxu, resten només 10 partits per a la fi de la temporada. Les crítiques en aquests moments només servirien per empitjorar-ho tot amb tota probabilitat. Donen per tant des d'ara i fins al 6 de Juny el nostre suport incondicional al míster i aquests homes. L'endemà ens retrobem per tal de fer aquest club encara més mític. Som-hi Barça!!

dijous, 23 d’abril del 2015

La finíssima línia entre l'auto-exigència i l'arrogància

Bueno nois!

Com qui no vol la cosa ja han passat quatre vaques de les bones (Sevilla, PSGx2 i València) i seguim líders a la lliga i classificats per un espectacle de semi-finals de Champions amb Juve, Madrid i Bayern. Vamgos temazo encigalador!!!!



Si nois, el món és blaugrana. Les cases d'apostes ens donen favorits en totes les competicions i Dani Alves centra bé amb l'esquerra. Tot bé, no? Tots contents, no? Doncs NO! Això és el Barça, collons! Som al·lèrgics a la felicitat!

Resulta que guanyem el clàssic però, clar... com que el Madrid ens fa ocasions no s'hi val a estar contents amb la victòria no fos cas que ens prenguessin per resultadistes! Empatem a Sevilla (on ningú ha guanyat des de la temporada passada quan NOSALTRES ho vam aconseguir) i, tot i fer una primera part collonuda, resulta que l'empat és intolerable. Si ens petem al València a les quatre de la tarda d'un Dissabte després de deixar-nos la pell al Parc dels Prínceps menys de 72h abans ens queixem que "aquell joc virtuós" (que havíem vist dimecres a París!!!) ja no el veurem mai més. Passem l'eliminatòria contra el PSG sense despentinar-nos i ho donem per normal.

Doncs no senyors, jo em revelo. No em pujaré al carro de David Bernabeu, Ernest Folch o Jordi Costa (entre MOLTS altres!).

És ridícul comparar al Barça de Lucho amb el de Guardiola (perquè veieu que tampoc em caso amb Marca i molt menys amb Santi Nolla i el seu sèquit anti-Pepissimista de Mundo Deportivo) però recordem que aquesta és la primera temporada de Luis Enrique i té un mèrit enorme haver encaixat l'equip i convertir-lo en la màquina competitiva que és avui el Barça.

Auto-exigència? Tota. Podem jugar millor? Sempre. Però vigilem tots plegats que la línia entre l'exigència i l'arrogància és molt i molt fina.


dijous, 19 de març del 2015

Consideracions post-adrenalíniques

Quin partit ahir nois, quin partit.

No va ser només un partit entretingut, sino molt mes que això. Va ser el partit en que per fi ens creiem en sèrio que podem guanyar la Champions. No només això, sino que a mes no hi ha gaires equips que semblin capaços de guanyar aquest barça inclassificable.

El partit d'ahir va donar per fer moltes reflexions. Aquí exposo unes quantes, a veure quèen penseu:

Messi

 

Lo d'ahir de Messi no va ser normal. A veure, mai ho és, però ahir vaig pensar que feia molt que no veia a Messi tan sobrat, fent cucucs a la penya com si res: Fernando, Fernandinho, Milner... Va ser un ASPACTACLA d'aquells que deixen marca. Si se li haguès tornat el cabell ros de cop no m'hauria sorprès el mes minim.

 

No se a on he llegit que l'actuació de Messi d'ahir deixa una mica en evidència Neymar: els canyos que tira Neymar són decoratius, innocuus, mentre que els de Messi són rellevants i ajuden a l'equip, creant situacions d'aventatge. Això l'engrandeix encara mes. De fet, la premsa avui flipava molt. Però molt. I què dir de'n Pep:





Estil

 

S'està tornant molt clar de quèva aquest Barça: s'ha acabat donar-li la pilota a Xavi i Iniesta per a què controlin des de la possessió. Ara anem a òsties. A veure qui corre mes, qui xuta mes, que sua mes. Hi ha dues raons per les que ens ho podem permetre:

  • La defensa està funcionant. L'any passat la defensa es feia caca quan el Levante sortia al contraatc. Ara ataca el Man City en tromba i estem amb la calma fent la Kronenburg, així del pal tranquis. Qui ens hauria de dir que Piqués'estaria sortint així? Qui s'hauria imaginat que Jordi Alba correria encara mes? I qe ens hauria dit que fumar no és tan dolent? I si no mireu a Mathieu. Amb Bartra també de nota alta, i la closca humana fent una feina mes que raonable, estem d'enhorabona.

  • El mig del camp s'està comportant: Rakitic, Busquets i Masche ens estant aguantant la paradeta amb molt efficiència, amb no poca ajuda d'un molt assenyat Rafinha. Vale que a vegades es troba a faltar una mica mes de pausa, una mica de Xavi, però penya,  això és molt mes divertit!

I tot i els corre-calles que es munta el barça aquesta temporada, cada vegada som mes favorits a les cases d'apostes a guanyar-ho tot. I é que amb Messi desatat tot és possible. Esperem que no ens caigui el tingladu...

 

La Diagonal de Déu

 

Així es diu el passe que s'ha tornat marca de la casa aquesta temporada: aquest passe sublim de Messi de 20 metres des de la banda dreta fins la part esquerra de l'area, per a que qualsevol que arribi faci molta pupa a l'equip contrari: Alba, Neymar, Suarez... Ahir el vam veure moltes vegades, i un va acabar en gol. Aquest passe éun mes que vàlid hereu d'aquell passe de Xavi darrera de la defensa pel Alves, que després feia el passe de la mort. Ai closca humana!! Quién te ha visto...  

 

Mathieu, penya, Mathieu

 

Aquest és un comentari molt personal, fart com estic de sentir que Bartra és millor que el fumetes. Doncs què voleu que us digui, no ho veig clar. Ahir Mathieu va fer un molt bon partit, igual que Bartra aquest any. A mi em molen els dos: Bartra és mes Piquétes, i a vegades es flipa massa pujant, mentre que Mathieu és mes contundent. Mathieu em va semblar l'elecció correcta contra un equip de múscul com el City. Merci Jérémy!

 

Però atenció

 

No podia faltar una petita calaverada i un toc d'atenció. Hi ha un parell de coses que hem de vigilar:

  •  Aquest estil de joc peta molt. La segona part vam veure un Messi que caminava. Ho trobo molt normal, perquès'estava regulant pel clásico, però atenció que si seguim aixíarribarem al maig tirants pel terra. Nomes correrà el Jefesito.

  •  Lucho va agafar vacances ahir. Devia flipar tant amb el joc que es va oblidar de QUE ESTAVA CURRANT!! Has de fer canvis empanaaat!


Punt final

 

Prou per avui. La veritat éque la temporada 14/15 ens està donant molt per discutir i comentar. I penseu que encara queda el millor!

dimarts, 17 de febrer del 2015

Tenim la millor davantera de la era Messi?

Donades les darrers exhibicions del Barça, m'he plantejat aquesta pregunta. La primera dificultat és com jutjar-ho: depèn d'un munt de factors (la zona de mitjos, els laterals, el nivells dels equips contraris), però m'he fixat només en la interacció dels davanters i la quantitat de gols que han fet.

Hi ha uns quants factors que podem mirar quan examinem un trio de davanters:
  • Qualitat individual dels jugadors (QI)
  • Estat físic dels jugadors durant la temporada (EF)
  • Enteniment entre els jugadors (EJ)
  • Ego management (EM)
  • Gols per jugador (GJ)

El següent és una llista dels trios de davanters de l'era Messiànica, amb les estadístiques que he compilat de forma completament científica, dades que em porten a afirmar sens dubte que tenim la millor davantera des del 2007 (com a mínim). Cada categoria va de 0 a 10, de pitjor a millor, excepte els gols per jugador que no te límit.

Abróchense los cinturones:

2006-2007: Ronnie, Messi, Eto'o - 46 gols (21, 14, 11)


QI EF EJ EM GJ TOTAL
9 7 9 815.3 48.3


Quin gustacu escriure sobre aquestes llegendes! I tot i això només van fer 46 gols en tota la lliga, 46!!! Jernaca si ho mirem amb els ulls actuals, després de 10 anys de bogeria Messiàtica, però una mega temporada si ho mirem amb els ulls d'aleshores.

Tot i que aquest trio s'acosta a la perfecció, va patir una mica per la forma física de Ronnie i l'ego d'Eto'o, que sempre m'ha semblat molt volàtil. I Messi encara no havia explotat... Per altra banda, l'enteniment entre els tres era bastant bo, mereixedor d'un 8: Ronnie era l'estrella però hi havia un gran respecte pel Messi.

2007-2008: Eto'o, Henry, Messi - 38 gols (16, 12, 10)

QIEFEJEMGJTOTAL
8.568812.743.2



Un cop retirat Ronnie del Barça, ens arriba un altre pura sang, en Titi, a la triada ofensiva. Deu n'hi boh també quina triada! De totes formes, en Titi no va ser mai la bèstia de l'Arsenal (tot i arribar amb 29 anys) i per això baixa una mica la qualitat, tot i que Messi seguia creixent, i un Eto'o que cada vegada estava mes penjat. La producció golejadora és la mes baixa de totes les triades. La veritat és que va ser una temporada de merda.

2008-2009: Eto'o, Messi, Henry - 72 gols (30, 23, 19)

QIEFEJEMGJTOTAL
8.58982457.5



Clarament, la segona millor triada de la classificació. L'arribada d'en Pep va revolucionar el Barça i el futbol mundial en general. Els mig campistes proveïen als davanters que donava gust. Ara bé, els davanters van fer una temporada aspactacular, tots amb 20 gols o mes (Henry 19). 

Va ser una gran temporada en que els tres es van entendre molt bé i en la que ja estava clar qui manava. Eto'o, de totes formes, sempre portava una mica de tensió egomaniaca. Henry va tenir un bon any físicament, un cop es va acostumar al joc culé.
 
2009-2010: Messi, Ibra, Pedro - 62 gols (34, 16, 12)

QIEFEJEMGJTOTAL
896620.749.7



La meravella que no va poder ser. Quan ens van dir que venia Ibra, se'ns va fer la boca aigua. Però és massa capullu i no va pillar el temita: aquí mana Déu! l'Ibra va portar molt mal rotllo, i no s'entenia amb Messi, de fet l'estorbava mes que res.

Pedrito entra a la llista com a tercer davanter, fent que la qualitat individual baixi una miqueta. L'estat físic dels tres va ser molt bo tota la temporada (o almenys jo no recordo res greu).

2010-2011: Messi, Villa, Pedro - 62 gols (31, 18, 13)

QIEFEJEMGJTOTAL
787920.751.7



Tot i que sembli que la qualitat baixi, el primer any de Villa va ser molt bo, amb 18 gols. En total, 62 gols, que no està malament. La qualitat individual, però, se'n resenteix, ja que Villa no va tornar a ser mai la bèstia del València. A mes, l'enteniment entre ell i Messi va deixar molt a desitjar a vegades, pel que tenen un 7.

En termes d'egos, aquest és l'any a on comença el periode de control absolut de Messi. A partir d'ara ja ningú tindrà cap dubte de qui mana a l'equip. Un 9.

2011-2012: Messi, Alexis, Villa - 66 gols (50, 11, 5)

QIEFEJEMGJTOTAL
6.57.5692251




Aquest és l'any en què ens arriba la bèstia xil.lena, que li treu el puesto a en Pedrito. l'Alexis, que tot i no tenir un gran any, va fer 11 gols. La mala notícia va ser el trencament de la cama de'n Villa, que va fer que es perdés tota la segona volta, o quasi tota.

L'enteniment entre jugadors baixa a 6 perquè el primer l'Alexis encara no sabia on parava la porteria i va alexejar moltissim. Sempre intentava passar-li a Messi, la majoria de vegades sense èxit. Li devien menjar molt el tarro amb el "passa-li a Messi" i no va sortir gaire bé.

L'únic que salva la triada aquest any és el festival golejador orgàsmic de Deu: 50 gols en lliga, aconseguits en una batalla intenssíssissima amb en Tristiano. 


2012-2013: Messi, Villa, Alexis - 64 gols (46, 10, 8)

QIEFEJEMGJTOTAL
77.57921.351.8



Amb un Villa que no es va acabar de recuperar mai i un Alexis encara bastant alexejador (tot i que menys), aquest tampoc va ser un any vintage. L'enteniment entre els jugadors va millorar una mica on cop Alexis es trobava mes còmode a l'equip, però en Villa no tirava del carro. 

Sort que almenys van gaudir d'un altre festival eyagolador de Déu, que al 2012 va fer els ja famosos 91 gols en any natural (nota mental: fer-me una palla amb els 91 gols).

2013-2014: Messi, Alexis, Pedro - 61 gols (27, 19, 15)

QIEFEJEMGJTOTAL
7.578920.351.8



Bueeeeeno, aquí l'Alexis per fi va començar a carburar, donant al Barça tot allò que els alexibelievers sabíem que podia donar a l'equip. Per altra banda, Pedro torna pels seus fuerus reemplaçant a un Villa regalat descaradament a l'Atleti. Alexis i Pedro van fer una gran temporada, però les lesions de Déu van fer que la triada es quedés en només 61 gols... 

Mentre l'enteniment entre els jugadors puja fins a 8, un cop Alexis ha pillat el truqui, la qualitat es veu ressentida un cop mes per Pedrito, i l'estat físic cau a un 7 per les lesions de Messi.
 
2014-2015: Messi, Neymar, Suárez - 47 (26, 17, 4) ... al Febrer     

QIEFEJEMGJ (P)TOTAL
9.58.59.5925.962.4



Temporada actual. Tot i que només podem fer una predicció sobre els gols per jugador a finals de temporada, anem a un ritme brutal, i a mes pensem que Suárez es va perdre els primers partits. Queden 25 gols per igualar a la gran triada del 08-09, i un te la sensació que Messi solet ja se'ls farà, en els 15 partits que queden. 

Les sensacions d'aquestes darreres setmanes ens mostren que la connexió entre els davanters és immillorable, un cop veiem Messi demanant disculpes a en Neymar per no passar-li una pilota (us imagineu el mateix amb Villa? o Ibra?), i com s'abracen després dels gols. Per això els hi dono un 9.5 en enteniment. En termes de qualitat individual, per a mi són el milloret que hem vist a can Barça en décades, emparellat amb un estat de forma força bo dels tres, sobretot d'un Messi que ha tornat a ser el del 2012 i un Neymar que ara per ara està intractable. Per acabar, els egos segueixen molt ben controlats. És difícil de creure però és veritat: només podem desitjar que duri.

De forma que aquí ho teniu Barcissimers: tenim la millor triada davantera de l'era Messiànica, així que deixem les calaveres a una banda i gaudim de l'ASPACTACLA fins que duri, i esperem que duri molt.
 

dilluns, 9 de febrer del 2015

Clark Kent

Continuant amb el subidon de les darreres setmanes, aquesta setmana l’anticalaverisme segueix en plena forma.

Com a fellow cule que soc no us demanare mai que us desfeu de la llavor calaveristica que tots portem a dintre (al cap i a la fi encara tenim la closca humana a l’equip), pero el que si podem fer es creure’ns-ho una miqueta perque el d’ahi va ser un ASPACTACLA.

A vegades penso que Messi es un extraterrestre que de fet intenta no correr massa rapid per a que no es noti massa, del pal Clark Kent al principi de Superman, quan es un teenager i guanya totes les curses a l’escola i va sobradissim, i l'avi li diu que no sigui cabron i ho amagui una miqueta.


Es aixi penya: Messi ahir es va Passejar (amb majuscula) pel Nou San Mames. Es va passejar per la frontal de l’area de l'Atleti al gol de Pedrisssim fins que Busquets es va aixecar de terra i va entrar a l'area va arribar, i va fer-li una passada que els centrals encara no acaben d’entendre.

I mentrestant Cristiano celebrant els seus 30 tacos, i la premsa se l’ha menjat amb patates. Doncs jo, sense que serveixi de precendent, trenco una llanCa pel CR7, perque nomes es fan 30 tacus una vegada a la vida i jo m’hagues fotut la festa tambe, i a mes hauria omplert la casa de look-alikes de la Irina. Ai pobret.

dilluns, 2 de febrer del 2015

M'ho comenCo a creure

Tot i escriure dilluns a la nit, el que vol dir que ja s'ha dit tot (i probablement millor), jo m'afegire a la festissima barcissima amb una entrada a on segueixo en la linia positivissima despres del partit d’ahir.

Diumenge no nomes va ser la vispera de l’anniversari del Pepissim sino que a mes el BarCa va a tornar a donar la cara d’una manera que feia anys que no veiem: amb un parell de collons i treballant-se la victoria. Dues vegades va remuntar el Barca (dues!), mostrant un esperit que els equips de Guardiola, Tito o Tata no tenien. Jo crec que aqui esta la ma de Lucho.

Pero no nomes de Lucho. Suarez s’ha guanyat a la culerada sense fer masses gols, pero perque la gent blaugrana sap tot el que ens aporta. Ahir, sense anar mes lluny, va fer l'assitencia a Deu al tercer gol, I al segon gol va fer el centro que Deu no va ficar de cap, pero que despres Rafinha va acabar. Es un tiu molt actiu que mou defenses continuament, donant a Neymar i Messi espais per on moure’s. Molt valuos!

I que dir del partidas de Rafinha que no hagi dit ja el nostre eruditissim valentinissim. Un compendi de moviment i forCa, intel.ligencia i dedicacio. M’agrada veure que els joves es deixen la pell i a mes ho fan be. Comparem al Rafinha amb en Pomes, i veiem clarament que al Pomes no nomes li calen un parell d’osties, sino que potser a mes l’hauriem d’haver cedit a algun club dur (un Rayo, un Getafe) per a que li treiessin la tonteria i, de pas, el pentinat.

Neymar, amb 15 a la lliga, segueix on fire, sempre al lloc correcte, concentrat i alhora ballant samba. Deu segueix pels nuvols, fent un gol, el tercer, que me que gol s'hauria de dir eya-gol-acio. L’equip enxufadissim i en Titubes amb cara de tenir cancer terminal. Tot son bones noticies a can barca, i atencio que jo m'ho comenCo a creure...

dijous, 29 de gener del 2015

Una entrada positiva

Avui volia escriure una entrada positiva. Una entrada anti-calavera. Perque els culers n'escrivim moltes de calaverades, pero avui es un d'aquells dies que ens hem d'adonar que travessem un moment dolc al culerisme, i ho hem de celebrar. Les calaveres tornaran, obviament, pero avui si pugues em tajaria celebrant un partit a on hem vibrat veient un Barca que ni sabiem que teniem.

No nomes ens fan un gol al segon 20 de partit, i a mes la merda del Torres.

No nomes juguem al Calderon en una olla a pressio.

No nomes juguem contra l'Atleti, un equip mega rocos que esta entrenat pel Cholo, aquella bestia humana que li va fer un forat a la cama al Julen Guerrero amb la calmissima.

No nomes, despres d'empatar, ens tornen a fer un gol de penal que NO ERA.

No.

Es que, A MES, treiem uns collons que ni sabiem que l'equip tenia i treiem el partit endavant amb una intensitat increible, un Piquetes que ja voldria el Tiago Silva esta aixi d'en forma, un Busquets controlant-ho tot, i un trident adalt que fa molta por. El Messi jugant com els angels, un Neymar que ho fa tot be ara mateix, i un Gos que no fa gols pero que a tots ens agrada perque es deixa la pell i fa a la dupla Messi-Neymar molt millor, una dupla que cada vegada recorda mes a la dupla Ronaldinho-Messi de fa 9 anys...

Vaja, un putu festival. Gaudim-ho, que no sabem quant durara, pero si seguim aixi ens ho passarem moooolt be.