DECLARO TREVA CALAVÈRICA UNILATERAL INCONDICIONAL

És hora de poder fer un anàlisi rigoròs sobre el nivell futbolístic del Barça sense que aparegui el fantasma del Pepíssim pel tunel de vestuaris. És la cançó de l'enfadós. Està del tot assumit que la glòria futbolística de l'era Guardiola serà un privilegi gaudit per nosaltres, els elegits per l'Olimp per a ser els únics testimonis d'un irrepetible i deliciós rara avis. La veritable vuitena meravella del món.

No, no és ni pot ser aquesta l'escala de valors per ponderar el joc del Barça. És evident. Però siguem honestos, el sistema i el futbol que planteja el Lutxu són almenys comparables al de l'era Cruyff o Rickjard? O com sostinc, només podria rivalitzar amb entrenadors com Robson, Van Gaal o el mateix Tata Martino? Podran caure tants títols com amb l'anglès o amb l'actual entrenador del ManU però el que hem vist fins ara, tant des del punt de vista estadístic com de qualitat futbolística serà oblidable i oblidat en el sac de la mediocritat si el míster no hi posa remei.

Els partits són un descontrol i generalment amb més minuts d'insubstància que de bón joc per molta intensitat que s'hi apliqui. Un desgavell tàctic. No parlo només des del punt de vista estètic, sinó de l'estricta dinàmica dels enfrontaments que vegada rera vegada esdevenen escenaris on pot passar absolutament de tot i al marge de la voluntat i esforç dels nostres jugadors. Per molt que disposar dels futbolistes més desequilbrants del planeta decanti els partits favorablement al Barça més cops que no, la sensació real d'estar en mans de la sort no són ganes de fer bullir l'olla. De fet ens sobra amb els dits d'una mà per comptar les grans nits del que portem de temporada. Dit d'una altra manera, els partits enguany són normalment allò que es coneix com jocs de pati d'escola on el futbol consistent desapareix mentre els nens més 'virgeros' de la classe fan les seves trapelleries passant de la resta.

És la primera temporada del Lutxu i per tant, és clar que tot el construït fns ara té el seu mèrit. La meva crítica per tant, no va tant per la sistemàtica manca de control al mig del camp, sinó de l'aparent manca absoluta de voluntat del Lutxu per posar remei al punt feble més cridanerament evident del seu esquema. Allà on Vila-Real, Real, València, Màlaga, Madrid, Celta, Sevilla.. han sucat per allunyar-nos de la victòria o per fer-nos tornar a casa amb la sensació que se'ns ha aparegut la Verge de Montserrat. 

Veient l'extrema generositat amb la qual bona part de la culerada accepta el joc del Barça és fa encara més dolorós mirar enrere per trobar com d'injustament es va criticar el Tata. Com podria haver acabat la temporada passada si l'argentí hagués gaudit només de la meitat de l'afecte que rep ara el Lutxu? I ho dic a tall de comparació només, no pas perquè pensi que el joc amb l'argentí fos cap meravella.

Ni tan sols en els partits on el Barça ha desplegat els seu futbol més virtuós ha estat capaç de portar-ho més enllà de mitja hora de joc. Fins i tot en aquests partits el resultat podria haver estat un altre ben diferent d'haver tingut una miqueta menys de sort. Per molt que les simpaties cap a l'entrenador ho vulguin maquillar ens avorrim molt més del que manifestem. La desconnexió de la potser millor davantera de la història amb la resta de l'equip és aclaparadora. Iniesta, Xavi, Rakitic i Rafinha tractant de tapar les vies d'aigua del sistema semblen molt menys bons del que en realitat són... I malgrat tot podem encara fer un triplet!

L'optimisme no fa guanyar partits, però agafar el rave per les fulles s'ha convertit en l'activitat més comuna de molts benintencionats culers. A tall d'exemple: Alves fa un partidàs l'altre dia i de cop oblidem els tres anys que fa que no hem vist res d'això. Mathieu resol tot solet dos partits i se suposa que hem d'oblidar totes les seves errades tractant de superar la pressió dels rivals i encara més, les clamoroses llacunes en la planificació del Zubi. Deixe'm-ho aquí.

És la insuportable sensació que no són els jugadors del Barça els qui marquen el destí dels partits la que fa exigible una millora. La roda de la fortuna pot marcar períodes limitats de temps, mai una època de la qual podem estar cofois algun dia. El resultadisme no només és incompatible amb la filosofia futbolística del Barça, és sobretot letal perquè és insostenible en el temps. Vet aquí que l'aspiració d'aquest com de tots els Barças no pot ser cap altra que la de jugar bé. Allò que finalment provoca el degoteig constant de títols. Mai a la inversa. 

Per tot plegat declaro una treva calavèrica unilateral incondicional. És el primer any del Lutxu, resten només 10 partits per a la fi de la temporada. Les crítiques en aquests moments només servirien per empitjorar-ho tot amb tota probabilitat. Donen per tant des d'ara i fins al 6 de Juny el nostre suport incondicional al míster i aquests homes. L'endemà ens retrobem per tal de fer aquest club encara més mític. Som-hi Barça!!