No es tracta tant de rectificar sino de redefinir la situació de la Closca.
El dia que un servidor perdia la virginitat barcissimissima comentava que Alves havia passat de ser un home a ser una closca humana. El seu nivell havia baixat espectacularment, i se'l veia sense ganes, sense energia.
Doncs bé, ara va com les motos. Part d'un fenomen que no acabo d'entendre, en el que molts jugadors del primer equip han tornat a lluir al seu millor nivell (Piqué, Busquets, Messi, Alba...), la Closca Alves s'he reomplert en un ésser humà que de fet juga un altre cop de lateral dret a un nivell espectacular. El darrer exemple va ser el segon gol de dimecres, que el va iniciar ell posant pressió, però ja fa setmanes que ho fa gairebé tot bé.
Tot i que ell no és l'únic jugador a un nivell impressionant, indicant que segurament hauríem de donar-li el crèdit al Luchissim, no puc evitar pensar que és curiós que hagi tornat a la seva millor forma en el moment en que es discuteix la seva continuitat i altres equips comencen a interessar-se per ell. Sigui com sigui, la prensa internacional se n'ha adonat del seu retorn, i bé faríem de fer el mateix a casa.
Ara que li surten nòvies i mes nòvies hauríem de vigilar el que fem, perquè no estem per llençar coets en termes de laterals drets, i tampoc podem fitxar. Alves s'ha de quedar, perquè si fent de closca encara era millor que la Toia i òbviament que Douglas, replé no hi ha qui li estossegui.
Com a darrer comentari, dir que tot i que torni a jugar bé, segueix sent un notissimes.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alves. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alves. Mostrar tots els missatges
divendres, 8 de maig del 2015
divendres, 24 d’abril del 2015
DECLARO TREVA CALAVÈRICA UNILATERAL INCONDICIONAL
És hora de poder fer un anàlisi rigoròs sobre el nivell futbolístic del Barça sense que aparegui el fantasma del Pepíssim pel tunel de vestuaris. És la cançó de l'enfadós. Està del tot assumit que la glòria futbolística de l'era Guardiola serà un privilegi gaudit per nosaltres, els elegits per l'Olimp per a ser els únics testimonis d'un irrepetible i deliciós rara avis. La veritable vuitena meravella del món.
No, no és ni pot ser aquesta l'escala de valors per ponderar el joc del Barça. És evident. Però siguem honestos, el sistema i el futbol que planteja el Lutxu són almenys comparables al de l'era Cruyff o Rickjard? O com sostinc, només podria rivalitzar amb entrenadors com Robson, Van Gaal o el mateix Tata Martino? Podran caure tants títols com amb l'anglès o amb l'actual entrenador del ManU però el que hem vist fins ara, tant des del punt de vista estadístic com de qualitat futbolística serà oblidable i oblidat en el sac de la mediocritat si el míster no hi posa remei.
Els partits són un descontrol i generalment amb més minuts d'insubstància que de bón joc per molta intensitat que s'hi apliqui. Un desgavell tàctic. No parlo només des del punt de vista estètic, sinó de l'estricta dinàmica dels enfrontaments que vegada rera vegada esdevenen escenaris on pot passar absolutament de tot i al marge de la voluntat i esforç dels nostres jugadors. Per molt que disposar dels futbolistes més desequilbrants del planeta decanti els partits favorablement al Barça més cops que no, la sensació real d'estar en mans de la sort no són ganes de fer bullir l'olla. De fet ens sobra amb els dits d'una mà per comptar les grans nits del que portem de temporada. Dit d'una altra manera, els partits enguany són normalment allò que es coneix com jocs de pati d'escola on el futbol consistent desapareix mentre els nens més 'virgeros' de la classe fan les seves trapelleries passant de la resta.
És la primera temporada del Lutxu i per tant, és clar que tot el construït fns ara té el seu mèrit. La meva crítica per tant, no va tant per la sistemàtica manca de control al mig del camp, sinó de l'aparent manca absoluta de voluntat del Lutxu per posar remei al punt feble més cridanerament evident del seu esquema. Allà on Vila-Real, Real, València, Màlaga, Madrid, Celta, Sevilla.. han sucat per allunyar-nos de la victòria o per fer-nos tornar a casa amb la sensació que se'ns ha aparegut la Verge de Montserrat.
Veient l'extrema generositat amb la qual bona part de la culerada accepta el joc del Barça és fa encara més dolorós mirar enrere per trobar com d'injustament es va criticar el Tata. Com podria haver acabat la temporada passada si l'argentí hagués gaudit només de la meitat de l'afecte que rep ara el Lutxu? I ho dic a tall de comparació només, no pas perquè pensi que el joc amb l'argentí fos cap meravella.
Ni tan sols en els partits on el Barça ha desplegat els seu futbol més virtuós ha estat capaç de portar-ho més enllà de mitja hora de joc. Fins i tot en aquests partits el resultat podria haver estat un altre ben diferent d'haver tingut una miqueta menys de sort. Per molt que les simpaties cap a l'entrenador ho vulguin maquillar ens avorrim molt més del que manifestem. La desconnexió de la potser millor davantera de la història amb la resta de l'equip és aclaparadora. Iniesta, Xavi, Rakitic i Rafinha tractant de tapar les vies d'aigua del sistema semblen molt menys bons del que en realitat són... I malgrat tot podem encara fer un triplet!
L'optimisme no fa guanyar partits, però agafar el rave per les fulles s'ha convertit en l'activitat més comuna de molts benintencionats culers. A tall d'exemple: Alves fa un partidàs l'altre dia i de cop oblidem els tres anys que fa que no hem vist res d'això. Mathieu resol tot solet dos partits i se suposa que hem d'oblidar totes les seves errades tractant de superar la pressió dels rivals i encara més, les clamoroses llacunes en la planificació del Zubi. Deixe'm-ho aquí.
És la insuportable sensació que no són els jugadors del Barça els qui marquen el destí dels partits la que fa exigible una millora. La roda de la fortuna pot marcar períodes limitats de temps, mai una època de la qual podem estar cofois algun dia. El resultadisme no només és incompatible amb la filosofia futbolística del Barça, és sobretot letal perquè és insostenible en el temps. Vet aquí que l'aspiració d'aquest com de tots els Barças no pot ser cap altra que la de jugar bé. Allò que finalment provoca el degoteig constant de títols. Mai a la inversa.
Per tot plegat declaro una treva calavèrica unilateral incondicional. És el primer any del Lutxu, resten només 10 partits per a la fi de la temporada. Les crítiques en aquests moments només servirien per empitjorar-ho tot amb tota probabilitat. Donen per tant des d'ara i fins al 6 de Juny el nostre suport incondicional al míster i aquests homes. L'endemà ens retrobem per tal de fer aquest club encara més mític. Som-hi Barça!!
No, no és ni pot ser aquesta l'escala de valors per ponderar el joc del Barça. És evident. Però siguem honestos, el sistema i el futbol que planteja el Lutxu són almenys comparables al de l'era Cruyff o Rickjard? O com sostinc, només podria rivalitzar amb entrenadors com Robson, Van Gaal o el mateix Tata Martino? Podran caure tants títols com amb l'anglès o amb l'actual entrenador del ManU però el que hem vist fins ara, tant des del punt de vista estadístic com de qualitat futbolística serà oblidable i oblidat en el sac de la mediocritat si el míster no hi posa remei.
Els partits són un descontrol i generalment amb més minuts d'insubstància que de bón joc per molta intensitat que s'hi apliqui. Un desgavell tàctic. No parlo només des del punt de vista estètic, sinó de l'estricta dinàmica dels enfrontaments que vegada rera vegada esdevenen escenaris on pot passar absolutament de tot i al marge de la voluntat i esforç dels nostres jugadors. Per molt que disposar dels futbolistes més desequilbrants del planeta decanti els partits favorablement al Barça més cops que no, la sensació real d'estar en mans de la sort no són ganes de fer bullir l'olla. De fet ens sobra amb els dits d'una mà per comptar les grans nits del que portem de temporada. Dit d'una altra manera, els partits enguany són normalment allò que es coneix com jocs de pati d'escola on el futbol consistent desapareix mentre els nens més 'virgeros' de la classe fan les seves trapelleries passant de la resta.
És la primera temporada del Lutxu i per tant, és clar que tot el construït fns ara té el seu mèrit. La meva crítica per tant, no va tant per la sistemàtica manca de control al mig del camp, sinó de l'aparent manca absoluta de voluntat del Lutxu per posar remei al punt feble més cridanerament evident del seu esquema. Allà on Vila-Real, Real, València, Màlaga, Madrid, Celta, Sevilla.. han sucat per allunyar-nos de la victòria o per fer-nos tornar a casa amb la sensació que se'ns ha aparegut la Verge de Montserrat.
Veient l'extrema generositat amb la qual bona part de la culerada accepta el joc del Barça és fa encara més dolorós mirar enrere per trobar com d'injustament es va criticar el Tata. Com podria haver acabat la temporada passada si l'argentí hagués gaudit només de la meitat de l'afecte que rep ara el Lutxu? I ho dic a tall de comparació només, no pas perquè pensi que el joc amb l'argentí fos cap meravella.
Ni tan sols en els partits on el Barça ha desplegat els seu futbol més virtuós ha estat capaç de portar-ho més enllà de mitja hora de joc. Fins i tot en aquests partits el resultat podria haver estat un altre ben diferent d'haver tingut una miqueta menys de sort. Per molt que les simpaties cap a l'entrenador ho vulguin maquillar ens avorrim molt més del que manifestem. La desconnexió de la potser millor davantera de la història amb la resta de l'equip és aclaparadora. Iniesta, Xavi, Rakitic i Rafinha tractant de tapar les vies d'aigua del sistema semblen molt menys bons del que en realitat són... I malgrat tot podem encara fer un triplet!
L'optimisme no fa guanyar partits, però agafar el rave per les fulles s'ha convertit en l'activitat més comuna de molts benintencionats culers. A tall d'exemple: Alves fa un partidàs l'altre dia i de cop oblidem els tres anys que fa que no hem vist res d'això. Mathieu resol tot solet dos partits i se suposa que hem d'oblidar totes les seves errades tractant de superar la pressió dels rivals i encara més, les clamoroses llacunes en la planificació del Zubi. Deixe'm-ho aquí.
És la insuportable sensació que no són els jugadors del Barça els qui marquen el destí dels partits la que fa exigible una millora. La roda de la fortuna pot marcar períodes limitats de temps, mai una època de la qual podem estar cofois algun dia. El resultadisme no només és incompatible amb la filosofia futbolística del Barça, és sobretot letal perquè és insostenible en el temps. Vet aquí que l'aspiració d'aquest com de tots els Barças no pot ser cap altra que la de jugar bé. Allò que finalment provoca el degoteig constant de títols. Mai a la inversa.
Per tot plegat declaro una treva calavèrica unilateral incondicional. És el primer any del Lutxu, resten només 10 partits per a la fi de la temporada. Les crítiques en aquests moments només servirien per empitjorar-ho tot amb tota probabilitat. Donen per tant des d'ara i fins al 6 de Juny el nostre suport incondicional al míster i aquests homes. L'endemà ens retrobem per tal de fer aquest club encara més mític. Som-hi Barça!!
dijous, 23 d’abril del 2015
La finíssima línia entre l'auto-exigència i l'arrogància
Bueno nois!
Com qui no vol la cosa ja han passat quatre vaques de les bones (Sevilla, PSGx2 i València) i seguim líders a la lliga i classificats per un espectacle de semi-finals de Champions amb Juve, Madrid i Bayern. Vamgos temazo encigalador!!!!
Si nois, el món és blaugrana. Les cases d'apostes ens donen favorits en totes les competicions i Dani Alves centra bé amb l'esquerra. Tot bé, no? Tots contents, no? Doncs NO! Això és el Barça, collons! Som al·lèrgics a la felicitat!
Resulta que guanyem el clàssic però, clar... com que el Madrid ens fa ocasions no s'hi val a estar contents amb la victòria no fos cas que ens prenguessin per resultadistes! Empatem a Sevilla (on ningú ha guanyat des de la temporada passada quan NOSALTRES ho vam aconseguir) i, tot i fer una primera part collonuda, resulta que l'empat és intolerable. Si ens petem al València a les quatre de la tarda d'un Dissabte després de deixar-nos la pell al Parc dels Prínceps menys de 72h abans ens queixem que "aquell joc virtuós" (que havíem vist dimecres a París!!!) ja no el veurem mai més. Passem l'eliminatòria contra el PSG sense despentinar-nos i ho donem per normal.
Doncs no senyors, jo em revelo. No em pujaré al carro de David Bernabeu, Ernest Folch o Jordi Costa (entre MOLTS altres!).
És ridícul comparar al Barça de Lucho amb el de Guardiola (perquè veieu que tampoc em caso amb Marca i molt menys amb Santi Nolla i el seu sèquit anti-Pepissimista de Mundo Deportivo) però recordem que aquesta és la primera temporada de Luis Enrique i té un mèrit enorme haver encaixat l'equip i convertir-lo en la màquina competitiva que és avui el Barça.
Auto-exigència? Tota. Podem jugar millor? Sempre. Però vigilem tots plegats que la línia entre l'exigència i l'arrogància és molt i molt fina.
Com qui no vol la cosa ja han passat quatre vaques de les bones (Sevilla, PSGx2 i València) i seguim líders a la lliga i classificats per un espectacle de semi-finals de Champions amb Juve, Madrid i Bayern. Vamgos temazo encigalador!!!!
Si nois, el món és blaugrana. Les cases d'apostes ens donen favorits en totes les competicions i Dani Alves centra bé amb l'esquerra. Tot bé, no? Tots contents, no? Doncs NO! Això és el Barça, collons! Som al·lèrgics a la felicitat!
Resulta que guanyem el clàssic però, clar... com que el Madrid ens fa ocasions no s'hi val a estar contents amb la victòria no fos cas que ens prenguessin per resultadistes! Empatem a Sevilla (on ningú ha guanyat des de la temporada passada quan NOSALTRES ho vam aconseguir) i, tot i fer una primera part collonuda, resulta que l'empat és intolerable. Si ens petem al València a les quatre de la tarda d'un Dissabte després de deixar-nos la pell al Parc dels Prínceps menys de 72h abans ens queixem que "aquell joc virtuós" (que havíem vist dimecres a París!!!) ja no el veurem mai més. Passem l'eliminatòria contra el PSG sense despentinar-nos i ho donem per normal.
Doncs no senyors, jo em revelo. No em pujaré al carro de David Bernabeu, Ernest Folch o Jordi Costa (entre MOLTS altres!).
És ridícul comparar al Barça de Lucho amb el de Guardiola (perquè veieu que tampoc em caso amb Marca i molt menys amb Santi Nolla i el seu sèquit anti-Pepissimista de Mundo Deportivo) però recordem que aquesta és la primera temporada de Luis Enrique i té un mèrit enorme haver encaixat l'equip i convertir-lo en la màquina competitiva que és avui el Barça.
Auto-exigència? Tota. Podem jugar millor? Sempre. Però vigilem tots plegats que la línia entre l'exigència i l'arrogància és molt i molt fina.
dijous, 9 d’abril del 2015
Bon vent i closca nova!
Avui hem viscut un espectacle bastant lamentable. La closca humana no vol marxar però tampoc vol regalar-nos res (cosa comprensible), però pavo que no veus que la majoria de culers et regalaríem al PSG amb un llacet al cap? Si no t'ho creus, només cal entrar a Barcíssim i buscar 'closca humana'.
Resulta que la seva ex-dona que a la vegada és la seva representant (quin culebrón tens muntat closca...) ha realitzat una roda de premsa dient que no accepten la proposta del club... Doncs, a pendre vent! Et farem un homenatge a final d'any (perquè és cert que mai oblidarem tot el que has fet pel Barça) i que jugui Esmalts!
Em sap greu ser tan dur, però la closca ja no aporta res ni a davant ni darrere. A l'esquena té l'autopista B-23 sencera i amb peatges oberts i a davant sembla un venedor ambulant de melons. No, no anem bé. No podem quedar-nos amb Alves perquè ha fet molt i convertir-nos en un Milan de turno de fa 6 o 7 anys que només tenien dinosaures.
Sap greu, sí, però fora Alves, fora Xavi i sang nova! Esmalts i Pomes, les noves llegendes del Barça! Hahahah
Jo no sé com ho veieu, però per mi ja pot marxar avui mateix i ja ens aclarirem.

Em sap greu ser tan dur, però la closca ja no aporta res ni a davant ni darrere. A l'esquena té l'autopista B-23 sencera i amb peatges oberts i a davant sembla un venedor ambulant de melons. No, no anem bé. No podem quedar-nos amb Alves perquè ha fet molt i convertir-nos en un Milan de turno de fa 6 o 7 anys que només tenien dinosaures.
Sap greu, sí, però fora Alves, fora Xavi i sang nova! Esmalts i Pomes, les noves llegendes del Barça! Hahahah
Jo no sé com ho veieu, però per mi ja pot marxar avui mateix i ja ens aclarirem.
diumenge, 1 de març del 2015
L'1x1 de BarcissiSIUUU!!! [28/02/15 Granada - Barcíssim]
Bueeeeeeno nois!
Ja estem aquí una setmana més per valorar el suporífer partit de Granada.
Mentre la resta de mortals (jugadors inclosos) lluitàvem per mantenir-nos desperts, les altes esferes de Barcíssim estaven de farra padre per celebrar l'aniversari de Pepíssim - felicitats nen!
Per això l'1x1 d'aquesta setmana és de temàtica tajil!
Dale al reggaetón Cristi (dedicadu a Pepíshim)!
Titulars:
> Bravo: Vi chilè. Sense el glamour del francès, vi de gran qualitat. Complement ideal per menjars ben elaborats.
> Alves: Sangria. Al principi et fa molta gràcia, t'anima i t'ho passes bé fins que t'adones de la ressaca que t'espera al dia següent...
> Bartra: Malibú amb pinya. Cubata de novato.
> Mathieu: Baylis amb cola. Espès com ell sol.
> Alba: Charteusse. Amb forta arrel Tarragonina (aquí on el veieu aquest tio va jugar al Nàstic), licor ideal per sorprendre a tots els presents a la festa!
> Mascherano: Whisky on the rocks. Beguda amb classe, només per tios durs.
> Rakitic: Leffe. Anant a birres t'assegures que la festa anirà per llarg. Aquest és de marca premium.
> Xavi: Gran Reserva. Saps que és boníssim però no acabes de trobar l'ocasió adequada per obrir l'ampolla.
> Messi: Gin Tònic. Disponible amb infinites combinacions de gins i tòniques en funció del lloc i el moment, és garantia de bon regust al final de la nit.
> Suárez: Jagermeister. Explosiu com ell sol, t'anima la festa més apagada.
> Neymar: Pinky. Divertit en festes infantils, insuficient en farres adultes. Esperem que en els pròxims partits porti una petaqueta i complementi el ponche.
Suplents:
> Rafinha: Ron-cola. Següent pas en la cadena evolutiva dels cubates després del Malibú amb pinya i el Martini amb llimonada, Rafinha s'està consolidant poc a poc a l'equip.
> Busquets: Martini amb oliva. El vermut que mereixem cada cap de setmana.
> Pedro: Tequila. Tradicional xupito per tancar la festa.
L'entrenador:
> Luis Enrique: 0,0. Bebent amb responsabilitat, va sobreviure a una festa avorridíssima i va passar el control dels mossos sense problemes al tornar a casa.
Que la ressaca sigui lleu i bona entrada de setmana Barcíssims!
Ja estem aquí una setmana més per valorar el suporífer partit de Granada.
Mentre la resta de mortals (jugadors inclosos) lluitàvem per mantenir-nos desperts, les altes esferes de Barcíssim estaven de farra padre per celebrar l'aniversari de Pepíssim - felicitats nen!
Per això l'1x1 d'aquesta setmana és de temàtica tajil!
Dale al reggaetón Cristi (dedicadu a Pepíshim)!
Titulars:
> Bravo: Vi chilè. Sense el glamour del francès, vi de gran qualitat. Complement ideal per menjars ben elaborats.
> Alves: Sangria. Al principi et fa molta gràcia, t'anima i t'ho passes bé fins que t'adones de la ressaca que t'espera al dia següent...
> Bartra: Malibú amb pinya. Cubata de novato.
> Mathieu: Baylis amb cola. Espès com ell sol.
> Alba: Charteusse. Amb forta arrel Tarragonina (aquí on el veieu aquest tio va jugar al Nàstic), licor ideal per sorprendre a tots els presents a la festa!
> Mascherano: Whisky on the rocks. Beguda amb classe, només per tios durs.
> Rakitic: Leffe. Anant a birres t'assegures que la festa anirà per llarg. Aquest és de marca premium.
> Xavi: Gran Reserva. Saps que és boníssim però no acabes de trobar l'ocasió adequada per obrir l'ampolla.
> Messi: Gin Tònic. Disponible amb infinites combinacions de gins i tòniques en funció del lloc i el moment, és garantia de bon regust al final de la nit.
> Suárez: Jagermeister. Explosiu com ell sol, t'anima la festa més apagada.
> Neymar: Pinky. Divertit en festes infantils, insuficient en farres adultes. Esperem que en els pròxims partits porti una petaqueta i complementi el ponche.
Suplents:
> Rafinha: Ron-cola. Següent pas en la cadena evolutiva dels cubates després del Malibú amb pinya i el Martini amb llimonada, Rafinha s'està consolidant poc a poc a l'equip.
> Busquets: Martini amb oliva. El vermut que mereixem cada cap de setmana.
> Pedro: Tequila. Tradicional xupito per tancar la festa.
L'entrenador:
> Luis Enrique: 0,0. Bebent amb responsabilitat, va sobreviure a una festa avorridíssima i va passar el control dels mossos sense problemes al tornar a casa.
Que la ressaca sigui lleu i bona entrada de setmana Barcíssims!
dilluns, 2 de febrer del 2015
L'1x1 de BarcissiSIUUUU!!! [01/02/15 Barcíssim - Villareal]
Amics Barcíssims,
Un partit com el
d'ahir mereix un anàlisi detallat. És per això que inhauguru la secció
"L'1x1 de Barcissisiuuuuu!"
Allí vaig amb els
titulars:
> Bravo: Funcionari. Arriba a l'hora, fa la feina, i
marxa en punt. Compleix escrupolosament amb el que se li demana sense aportar
res d'extraordinari. Ahir no va tenir culpa en cap dels dos gols però els porters de llegenda són els que van
més enllà del que se'n espera.
> Alves: Quiet-aquí-jau! Sembla que Lucho el fa jugar
com a lateral més defensiu deixant que Conillíssim pugi a plaer. Alves sembla
molt més còmode en aquest rol on no se li veuen tant les vergonyes al darrere i
quan puja ho fa amb perill. Que duri!
> Piqué: Back-in-business. Oficialment tenim Piquembauer
de tornada. Ara, que no se'ns confii! Un Jona qualsevol et pot fer un traje si
et despistes uns segons!
> Mascherano: Capità. A l'eix de la defensa o de mig-centre,
el Jefecito reparteix espectacle per igual. La seva jerarquia creix sense parar
dins l'equip.
> Alba: Unchained. Al contrari que Alves, Alba té
llibertat per pujar a jugar amb "el grup dels guais" que s'ajunten
per la banda esquerra (Iniesta & Neymar). Només li falta una mica de
serenor als metres finals per triar bé l'última acció. Per la resta va sobradíssim.
> Busquets: Waterboy. Amb l'equip abocat a les transicions,
Busi va amunt i avall tapant forats com
un boig . De moment aguanta el tirón però (1) jugant a aquest ritme Lucho
l'haurà d'administrar (Masche i Samper poden dir-hi la seva) i (2) això només és sostenible si els interiors ajuden
tant com estan fent ara. Si no, se'ns desmunta el chiringuito!
> Rafinha: Songohan. Després de molts partits a la sala de
l'esperit del temps, Rafinha ha tornat en plan superguerrer. Que es posin les
piles Rakitic i Iniesta que Rafinha arriba like a wrecking boh!
> Iniesta: Beta-version. És tan bo que mai juga malament
però és tan bo que tots esperem que sigui el millor. És cert que el joc més
directe que proposa Luis Enrique no és l'ideal per les seves característiques
però en dies com ahir, sense Xavi al camp, esperem d'ell que tingui més
protagonisme i es carregui el partit a l'esquena.
> Messi: Totpoderós. Sense Xavi, ell és el metrònom del
equip. Des de la banda (originalment) fa i desfà com i quan vol. Al costat de
Neymar i Suárez, el veig content amb l'equip i gaudint del futbol com feia
temps que no el vèiem.
> Luis Suárez: Huski. Crèiem que fitxàvem un Pitbull i resulta
que és un Huski! Amb Messi fent de muíxer, Suárez tira
del carro fent anar la defensa rival de corcoll i obrint espais per l'equip.
> Neymar: Gaucho. Ja fa dies que Neymar està finet. Pel
bé del Barça esperem que no pari la seva metamorfosi de Robinho a Ronaldinho!
També han jugat:
> Matthiew: Perdonat. Després d'anar-se'n de la boca i parlar més del compte sobre la baralla Messi-Lucho, molts pensàvem que aniria
de pet a la grada. Sembla que li perdonen en plan "d'on no n'hi ha…".
> Pedro: Rutinari. La seva entrada al camp s'ha
convertit en el ritual de cada partit. Ha servit perquè l'afició aplaudís a
Suárez que necessita carinyo.
> Rakitic: Testimonial. No ha tingut temps de res més que
fer dos copets a l'esquena de Rafinha i sentir com el camp nou corejava al canterà.
L'entrenador:
> Luis Enrique: Party-animal. Sembla que Lucho s'ha tret la
careta i juga exactament al que vol jugar: Transicions vertiginoses, intensitat
màxima i taquicàrdies asegurades! El canvi de Busi per Mattiew (avançant Masche
al centre del camp) re-confirma les seves intencions quan els més clàssics
esperaven l'entrada de Xavi per recuperar el control del partit. Més enllà de
gustos futbolístics, celebro la coherència de l'aposta. Independentment dels
resultats, com a mínim Lucho podrà dir que va pixar amb la seva!
El rival:
> Villareal: Digníssim. El partit ens va de conya per
confirmar que el Villareal serà un més que digne rival de copa I que, si no ens ho agafem molt en serio, ens
pot eliminar. Quedem avisats!
Chau!
dijous, 22 de gener del 2015
Dani Alves: d'home a closca humana
Benvolguts barcissimers,
Abans de res volia agrair-vos la possibilitat que em doneu de participar en aquest blog tan selecte. Barcissim son paraules majorissimes.
Mes en concret, us vull agrair que em deixeu fer una de les coses que m'agraden mes dins l'univers culerissim: rajar de Dani Alves.
Comencem per dir que jo no oblido com de gran va ser Dani Alves. No oblidarem mai la connexio que tenia amb Deu durants els gloriosos anys del guardiolisme, aquelles parets inverosimilissimes que mes d'una palleta juvenil han inspirat (i no tan juvenil, ejem). Aixi que per comenCar us deixo aquesta compilacio eyaculadora d'art:
Ara be, no ens enganyem: aixo no ho tornarem a veure. En aquest videos Messi porta melena, i el temps ha tallat la melena de Deu en la mateixa mesura que la qualitat del Danissim. Mes o menys des del temps quan s'afegis un "2" a la samarreta en honor de l'Abidalissim, ja no ha estat el mateix. Ha seguit fent el mateix teatre de sempre, pero ja no ho compensa amb qualitat. Ha passat de jugador a closca humana.
La putada es que no podem fer res. Els dos recanvis que tenim son jerna de la bona. El primer, Montoyissim, no esta ben disenyat. M'agradaria confirmar-ho amb algun expert en biomecanica, pero un tio amb els ulls tan a prop no pot tenir bona perspectiva. Montoya es al lateralisme dret el que Yoplait es als yogurs: jerna. I no parlem de Douglas, un tio que encara no sap perque l'hem fitxat. Ni ell ni nosaltres (gracies Zubi).
A mes a mes l'Alves, que ja baixava poc a defensar, ara es que ni ho intenta. Aixi que el Lucho li devia dir al Busquets que cobris l'espai d'Alves a darrera. Pero clar, Busi ara es capita, i devia dir "jo ja me menjat aquest marron durant 3 temporades, demana-li al rosset", i aixi es com el pobre Rakitic, que tanta qualitat prometia, ha acabat en molts moments dels partits per darrera del Danissim, cobrint el foradissim. Aixo es dur de veure.
I per si tot aixo no fos suficient, no podem comprar-li un recanvi! Es una tormenta perfecta! Alves te al barcelonisme agafat pels collons, l'hem de renovar si o si fins el 2016... no ens queda cap altra alternative... o potser si?! He tingut una revelacio... conec la solucio al problema de la closca humana! Primer fotem a Douglas d'utiller i pajero oficial del vestuari. Segon, venem a Montoya o li comprem ulleres a lo Davids, pero de suplent. I tercer i mes important, reconvertim Bartraca en lateral dret. Si, si, heu llegit be, Bartraca. Encara es jove i es pot reconvertir facilment. I qui millor per donar-li consells que el Jefesissim, que ha canviat de posicio 15 vegades i sempre ho ha fet be? Amb aquest canvi revolucionari, solucionem el problema del lateral dret i a la Closca la posem a la banqueta com a "recanvi de luxe". Amb una mica de sort se l'emporta el PSG.
Dani Alves, no t'oblidarem mai, pero fot el camp nano.
Abans de res volia agrair-vos la possibilitat que em doneu de participar en aquest blog tan selecte. Barcissim son paraules majorissimes.
Mes en concret, us vull agrair que em deixeu fer una de les coses que m'agraden mes dins l'univers culerissim: rajar de Dani Alves.
Comencem per dir que jo no oblido com de gran va ser Dani Alves. No oblidarem mai la connexio que tenia amb Deu durants els gloriosos anys del guardiolisme, aquelles parets inverosimilissimes que mes d'una palleta juvenil han inspirat (i no tan juvenil, ejem). Aixi que per comenCar us deixo aquesta compilacio eyaculadora d'art:
Ara be, no ens enganyem: aixo no ho tornarem a veure. En aquest videos Messi porta melena, i el temps ha tallat la melena de Deu en la mateixa mesura que la qualitat del Danissim. Mes o menys des del temps quan s'afegis un "2" a la samarreta en honor de l'Abidalissim, ja no ha estat el mateix. Ha seguit fent el mateix teatre de sempre, pero ja no ho compensa amb qualitat. Ha passat de jugador a closca humana.
La putada es que no podem fer res. Els dos recanvis que tenim son jerna de la bona. El primer, Montoyissim, no esta ben disenyat. M'agradaria confirmar-ho amb algun expert en biomecanica, pero un tio amb els ulls tan a prop no pot tenir bona perspectiva. Montoya es al lateralisme dret el que Yoplait es als yogurs: jerna. I no parlem de Douglas, un tio que encara no sap perque l'hem fitxat. Ni ell ni nosaltres (gracies Zubi).
A mes a mes l'Alves, que ja baixava poc a defensar, ara es que ni ho intenta. Aixi que el Lucho li devia dir al Busquets que cobris l'espai d'Alves a darrera. Pero clar, Busi ara es capita, i devia dir "jo ja me menjat aquest marron durant 3 temporades, demana-li al rosset", i aixi es com el pobre Rakitic, que tanta qualitat prometia, ha acabat en molts moments dels partits per darrera del Danissim, cobrint el foradissim. Aixo es dur de veure.
I per si tot aixo no fos suficient, no podem comprar-li un recanvi! Es una tormenta perfecta! Alves te al barcelonisme agafat pels collons, l'hem de renovar si o si fins el 2016... no ens queda cap altra alternative... o potser si?! He tingut una revelacio... conec la solucio al problema de la closca humana! Primer fotem a Douglas d'utiller i pajero oficial del vestuari. Segon, venem a Montoya o li comprem ulleres a lo Davids, pero de suplent. I tercer i mes important, reconvertim Bartraca en lateral dret. Si, si, heu llegit be, Bartraca. Encara es jove i es pot reconvertir facilment. I qui millor per donar-li consells que el Jefesissim, que ha canviat de posicio 15 vegades i sempre ho ha fet be? Amb aquest canvi revolucionari, solucionem el problema del lateral dret i a la Closca la posem a la banqueta com a "recanvi de luxe". Amb una mica de sort se l'emporta el PSG.
Dani Alves, no t'oblidarem mai, pero fot el camp nano.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)